Administrar

a la punta dels dits

Deixau de Plorar!

exist | 31 Maig, 2005 19:46

Sé que mai ha estat fàcil despullar-se quan uns ulls estranys et miren, sé que no costa somiar amb el què un mai podrà tenir, sé que les paraules no serveixen per acostar els nostres sentiments, sé que és difícil que t'estimi la mateixa persona que tu estimes, sé que és difícil dir t'estim; a jo ningú m'ho ha dit mai, així hi tot: m'estim, amb una excepció... t'estim més a tu.


Deixau de plorar! Cridaven els guapos, però ells no sabien, que tan sols era una tècnica per poder tenir alguna possibilitat. Passada la nit, a l'arribada del sol, te'n adones, que els guapos són gilipolles, i no per l'insignificant fet de ser guapos, sinó perquè en el fons tenen tota la puta raó. Ploram perquè no ens queda res més, perquè el món ens desprecia, perquè la llei de'n Darwin encara té compassió de nosaltres, perquè algunes al·lotes s'atreviran a estimar-nos, perquè mai cap al·lota s'atrevirà a dir-ho, perquè quant les ganes d'estimar et sobrepassen, es converteixen en auto-odi, perquè sempre és massa tard per nosaltres, perquè no hi ha paraules per definir-ho, perquè tenim la nota dels aprovats amb la cara dels suspesos, perquè som la imatge del fracàs, perquè conduïm el carro de la desil·lusió, perquè duim ple el sac de la por, perquè anam agafats de la mà de la derrota, perquè l'oblid fot molt més que la mort, perquè quant tornem tenir una oportunitat no recordarem com es fa, perquè arribes a un punt en què ni les teves mans et saben masturbar, perquè quant ens adonem, tal volta serà massa tard per tornar intentar ser feliços amb algú.

El temps ho aconsegueix erosionar tot, inclús els records. D'aquí un temps no recordarem haver estat enamorats, d'aquí un temps no recordarem haver estimat, ni haver estat estimats, d'aquí un temps no recordarem d'on veníem, ni on anam, d'aquí un temps res valdrà tant la pena com deixar de recordar, (deixar d'existir). No trobam les paraules adequades, no hi ha paraules d'alegria, no hi ha missatges d'esperança, no hi ha ràbia, ni rancor, ni odi. La venjança és un trasto tan inútil, l'odi és una càrrega tan... innecessària com les ganes que tenim de ser estimats.

...per en Psychodelic-man.

La capsa

exist | 25 Maig, 2005 01:48

Avui que me n'he en recordat d'on tenia la capsa amagada, dessitjaria poder tenir el coratge suficient per poder-la obrir, agafar-la amb la mà que sempre he empleat per masturbar-me, col·locar-la a uns escassos centímetres de la meva boca, acariciar la seva fredor, notar la seva rigidesa entre les meves mans, allargar l'index fins arribar a l'extrem, no tenir por, recorre cada racó del seu cos lentament, amb una calma intranquil·la, respirar a fons per darrer cop i prémer el gallet amb seguretat per no tenir mai més por.
Hi ha matins que despertes amb la il·lusió d'haver despertat en un altre lloc, hi ha matins en que el sol enlluerna la teva consciencia, matins que comencen els capvespres, just després que el sol s'hagi post, hi ha alguns matins en que desitjaria no haver despertat mai per no haver de veure el desastre d'aquesta realitat. Però avui ja he obert els ulls, i m'hauré de fotre.
Al portal de casa hi ha un rodamóns, davant de casa hi ha unes oficines, i cada mati centenars d'empresaris encorbatats i secretaries rematades amb les darreres locions regeneradores es regalen una mala cara diferent, odien la seva feina, la seva oficina, el seu despatx, la seva cadira, el seu jefe, les vistes des d'aquell edifici, ho odien tant com s'odien a elles mateixes per no haver sabut xupar dignament la polla d'un gran empresari, que les hagués conduït cap una vida sense al·licients però plena de luxes, i un sofà de cuir blanc, i una cubertaria de marfil, i una serventa, i un llac en el jardí, i un armari gran, molt gran... immens, amb molts de vestits... i moltes sabates. Fantasies.
A primera hora del matí, encara es confonen els somnis amb la realitat, per això, encara pens que dorms amb mi. Prefereixo el teu tacte al del coixí fred. No tot es tant dolent, almenys ell segueix despertant amb mi cada matí.

Pensar; pensa a pensar. Pensaré en tu. Pensar o recordar? No aconsegueixo recordar on duc el tatuatge del teu nom. Sense les guies de les teves mans, el meu cos és un desert immens. Soc el meu propi desconegut. Els miralls em miren i no em reconeixen, tan sols el teus ulls em saben despullar com en aquelles pel·lícules antigues, en blanc i negre, ara l'erotisme descansa dins el forat del teu melic. Escriuré una carta sense direcció, l'enviaré; enlloc. Sé que un dia t'arribarà, perquè tu no ets aquí. No ets en lloc.

Un dia de pluja...

exist | 19 Maig, 2005 01:05

...fa poc ha deixat de ploure. Un dia de pluja.

Els núvols sen van t i m i d a m e n t...
..els carrers estan banyats i deserts.
...encara cauen 1 2 3 4 gotes d'una vella teulada.
Avui es respira el silenci...
...i es pot palpar el sabor de l'homitat.

(Llum!) És tan trist aquest dia
...que ni les oronelles s'han possat als filats.

Esperarem de braços creuats...
...que ens tornin el Sol
però quant ens adonem que no n'hi ha cap més...
no valdrà la pena atravir-se a imaginar...

que la felicitat no és més que...
...el peix més gran de l'oceà.

Demà, tal volta... tornarà ploure.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS