Administrar

a la punta dels dits

s/t

exist | 13 Maig, 2006 16:59

Vaig voler allargar la mà, ens varem acaronar massa fort, amb massa eufòria, baix una sobredosis de sentiments tergiversats. Tothom cridava més fort... no podien sentir ni els batecs dels seus cors. Algú t'empenta amb odi, m'entres algú altre recull llàgrimes de la ràbia destil·lada pel pensament absurd. Perdre algú de vista, no és el mateix que perdre un _ _ _ _...
De tots els éssers de la terra no n'hi ha cap més putejat que d'altre; tots hem de viure per després morir, ningú trobarà altre sort. Ara no m'embrutis la cara amb les teves desgracies ni em tornis embetumar la consciència amb els meus fracassos. Tu ets com ets, i jo soc: un somiador.
Lector que taxes les frases que no t'agraden, enamorat empedreït de la veritat absoluta, posseïdor dels poders decisius com els jutges, amic per lo vist dels qui sempre et donen la raó (per no discutir), dels qui tan sols et saben fer riure, dels qui t'evadeixen de la realitat que ens ha tocat viure, dels qui tan sols són capaços de vendre-te presents hipotecats en el futur, de qui desconfiar-hi et pugui sortir gratis.
Amants de la discussió mai han estat bons discutidors i sempre seran enemics del debat. Si tot és així perquè sí, perquè ho hem trobat així, no és motiu per deixar de creure i lluitar per allò que creiem millor, digues que es millor i més fàcil per un mateix resignar-se i acceptar la condemna.
Les veritats no agraden a ningú, però ben gestionades ens ajuden a fer-nos grans i a aprendre a caminar. Tan sols els peixos morts es deixen endur per la corrent. Ara diguem que saps nedar. Perquè l'aigua ens arriba al coll i aquests núvols canten que demà plourà, demà com sempre: serà massa tard.
Algú ens allargaria una mà, però la fan servir per masturbar-se i tenen massa por de perdre aquest plaer. L'altre la tenen massa curta fins hi tot per poder-nos fer una abraçada. Per això algú decideix dormir amb la finestra oberta, per deixar entrar i sortir somnis, perquè per algú són útils per seguir vivint aquí, en aquest lloc, amb aquesta gent, en aquest moment. Ara diguem que no necessites aprendre res més i que el què tens et basta per caure, saber-te aixecar, curar-te les ferides, tornar a caminar, i sobreviure. Ara es fa el silenci, tot seguit m'envies a l'exili de la teva vida i tanques aquella porta amb clau per sempre, després de sabre un trosset de veritat. M'han engegat de casa meva per escàndol privat. Vols tenir la raó? Aquí te l'envii embolicada i amb un llaç al coll...

M'entres tant tu prova de ficar la clau, que nosaltres en poder t'obrirem des de dins.

KL

exist | 09 Maig, 2006 00:04

Per la lectora... per n'Octubrina.

Dibuixa un demà sense ningú, sense tu. I no t'ho creguis. Mira't més enllà de l'espill i fes que aquelles noies cridaneres i requetades es callin, no vull escoltar-les. Deixa'm de cridar a l'orella que no soc sord que mai ho he estat, que sempre he pogut escoltar el renou de les onades que venen a morir a aquesta platja.

He vomitat mil glops d'una il·lusió que me hagut de beure sempre a trenc d'alba, mentres el sol sortia i jo deixava de sentir el tacte de les meves mans, i de tot allò tan artificial tan sols record la fredor dels teus peus. Remolques calaixos plens de trinxes de paperets manuscrits d'una tinta blava que varen sucar d'aquell cel a vorera de mar. Renous de plats, tassons i cueres, i elles que segueixen cridant, però si almenys fossin capaces d'omplir la seva boca de paraules.

Sempre recorrem camins que s'estraven amb personatges bufarells que ballen damunt planetes que esborren al se'n demà amb una goma Milan, sense voler sabre tot el que ha costat dibuixar-los, sense voler sabre tot el què ha costat construir el silenci dins aquesta bombolla d'escuma de color de l'arc de Sant Martí.

Si s'ha m'entelen els ulls, perdona'm, es culpa del vi, si me tremolen les cames, allunyat una passa de mi. Deixa'm de mirar-me als ulls i no diguis mai més.

Tu em dius que el color del sexe sense amor és el gris, i el qui en té... me'l deixes imaginar a mi: “color blau d'un cel de dissabte a bon dematí”. Abans de que m'abracis, ja sé que t'ha agradat.

En algun lloc vaig llegir línies que xerraven de deserts i d'assedegats, i jo avui encara no he tengut set, i jo avui no he vist més deserts que les extensions de pell que hi ha al voltant del teu melic, i m'ha agradat ser una duna d'aquest desert, i m'ha agradat sentir aquesta calma oscilant entre el pes dels meus pensaments i la força dels teus pulmons amb cada respiració.

Ara sé que tu tens els fils de les titelles dels meus somnis entre les teves mans.


 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS