Administrar

a la punta dels dits

PÓg. en blanc n.1

exist | 28 Abril, 2007 02:47


No he tengut temps per trobar l'illa deserta... m'he entretingut repassant les cal·ligrafies que els estranys anaven abandonant a vorera de mar... però seguiré cercant. Seguiré cercant des d'aquesta habitació sense finestres a la mar, seguiré somiant damunt les arrugues que em vares deixar damunt el coixí, seguiré dibuixant tots els somnis a la taula del teu escriptori amb un "Boli Bic", seguiré siguen naufrag de la teva platja de rostoll, seguiré espantant-me cada cop que em destapis el desert de la teva espatlla, seguiré amb aquesta lletra illegible de mà esquerra maldestra, seguiré abandonant-me totes les nits que acabin en tempesta d'abril, seguiré retallant-me tots els dits fins que no en tengui, i després em tallaré les mans, i els braços... i seguiré sense sabre perquè hi ha tantes pàgines en blanc...

"...ploren les paraules, cauen els records..."

MaLn

exist | 20 Abril, 2007 17:29

Sempre fa il·lusió crec jo tornar allà
Veure com s'aixequen els avions
és com tenir una sobredosis de malsons
on les maletes son éssers inerts
que deambulen a munt i a vall
amb l'únic record del pes de la pols.
L'enyorança és una cala abandonada
orfe de l'olor de les cremes after-sun
tenyida de carabassa horabaixa
i amb l'única melodia de les onades
que arriben cansades de surar.
L'enyorança és aquell article salat
que personifica cada paraula que dius
i totes les que calles que m'escrius a la mà.
Tot és tan... encara que a vegades...
...sense voler arribi a agradar-nos.

SeReS

exist | 20 Abril, 2007 04:07

Després d'haver fet dotze voltes i mitja dins el llit, després d'haver-ho pensat i repensat durant tres solsticis d'insomnis, després de tot he descobert que...

...no vull pensar en RES. Vull sentir.

nisomnis

exist | 19 Abril, 2007 06:05

aquest molest insomni m'ha fet perdre els papers de la ruta vint-i-tres mil, i m'he perdut. avui per anar de ca seva a ca nostra he tardat més del normal, els carrers mutaven en perspectives infinites, els punts de fuga desapareixien dels mapes, avui tornar a casa, era tan inútil com caminar contra corrent damunt les cintes dels aeroports, tot per perdre un vol. aquest molest insomni m'ha cosit vint-i-un somnis a l'orella dreta, i he tornat sord. avui per poder escoltar-la m'havia d'acostar massa, els cercles es tancaven en radis cada cop més petits, però les distàncies mai són finites, avui tornar sord quasi era un signe d'immaduresa, tot per no voler fer-se gran. aquest molest insomni m'ha repassat tota la cal·ligrafía que duc brodada a la pell, i m'he llegit. avui he fumat massa tabac i tenia la boca seca, la llengua em quedava travada al paladar, les paraules tenien un gust amarg, i un aroma desagradable. avui fumar molt, era simplement matar-se abans que ho fes l'enyorança, tot per avui vespre no haver de somiar en tu.

DdD

exist | 14 Abril, 2007 19:10

la distància ens castiga aquells sentiments
aquelles abraçades que hem de regalar
a un aire contaminat d'absència
la distancia que ens té allunyats
no deixa ni un moment
de matar-nos de fam
la distancia que ens manté vius
coagula la sang de totes
les ferides de qualsevol ahir
la distancia en la que t'amagues
em fa arribar sempre tard
moltes vegades no voldria acostar-me
però és tan dolç aquest desert
la distancia me vetlla les neurones
que me venen somnis massa cars
no estic en condicions per deixar
de pensar en tu

Disbt.

exist | 14 Abril, 2007 06:02

Tres silencis ompliren el darrer compàs.
Renou de plats, tassons i culleres,
les potades cansades de dos exèrcits
d'utopies enfrontats.
Tan sols por i llençols arruats sense la teva gràcia,
i sol brillant intens que travessa les vidrieres
i dissabte per tot i temps i bauxa i absència.
Tot tan real com la mateixa artificialitat
de la buidor que deixes quan no hi ets.
Quasi sempre sol ser dissabte sense tu.

hipoteques

exist | 12 Abril, 2007 10:28

tenc hipotecada la superfície
d'una capseta de mistos
i la distància turbulenta del vol
d'una carta urgent
tenc una absència
empotrada dins un celràs
de núvols de dies embrutats
amb espontanis aiguats d'abril
tenc enyorança de la teva por
de l'abraçada que no ens acomiada
del ritme de les gotes de pluja
remullant una tristesa imperceptible
tenc la son justa per somiar-te
durant uns quinze minuts diaris
el necessari per poder sobreviure'm
tots els dies que acaben plovent
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS