EXIsT

Portals, balcons, balustres i cornises amb detalls florals petrificats.
Tanta sort dels cossiols que es despengen de la façana, encara que aquí mai plogui, encara que aquí sempre faci sol.
M'ha agradat sempre estripar la primera pàgina de qualsevol quadernet. Esperar a la terrassa que tot s'aclareixi amb les primeres fosques, encendre el foguer i retallar aquest moviment fotograma a fotograma. Alçar la vista i veure des d'aquí baix com s'oxiden els fils d'estendre la roba i oblidar totes les camies tacades de rovell.
Es belluguen els dos darrers esglaons de l'escaleta que dona al jardí, la bombeta d'allà davant s'encén intermitentment; llumets que somien ser fars. Tens ferides als genolls i jo no record el darrer cop que vares travelar, sempre t'he imaginat volant cap al nigul de contaminació.

Avui m'han fet explicar
que són tantes platges
que és tant de rostoll
que són tants d'esbetzers
que és tanta miopia.
Avui quasi m'han fet explicar
quan és 30 de febrer
i que va passar aquell dia d'agost...
Avui et vull fotografiar allà,
enmig de la platja de rostoll,
llançant el salvavides a algú
que avui sembla ser ningú.
Avui, que tu vols que tot sigui preterit
...t'enyor i mai me sobres.
Avui, tenc soneta, soneta d'aquella
que te ve quan és estiu i pots estar estirat
tot el vespre a fora de casa nu,
i a la teva pell la sal
i a la meva pell la ressaca
de l'altre nit que vaig passar amb tu.
Avui això, és un suïcidi premeditat
de la por de viure el què em queda.
Avui tot deu ser tan inútil per jo
com aquestes ganes immenses
que tenc de tallar-me les mans
i córrer i córrer i córrer i córrer...
Avui és tot semi-atòmic,
realitat i ficció,
la tele que em vetlla i línies
que ens separen sempre junts...
Avui et vull escriure un poema
damunt l'asfalt del camí
que davalla fins a baix
de la platja de ca teva.
Avui te vull omplir sa vidriera
de roselles vermelles.
Avui vull venir corrent
fins al portal de ca teva
i pitjar el timbre
fins que es desperti la por.
Avui tot significa tan poc
que quasi res
es converteix en res.
Avui tothom té espinetes
clavades a les mans
que no els deixen abraçar
amb tota la seguretat.
Avui he descobert
la línia de flotació dels teus llavis.
Avui tenc la boca plena de crids...
i pens... per què escric enlloc de cridar???

Estimar és aprendre
a veure com marxen els núvols

Estimar és aprendre
que l'aigua de pluja és transparent.
Estimar és aprendre
que oblidar no és perdre.
Estimar és aprendre
a recordar sempre algú.
Estimar és aprendre
a conviure amb el dolor.
Estimar és aprendre
a plorar quan no toca.
Estimar és aprendre
a  llegir i escriure en un altre idioma.
Estimar és aprendre
a viure sense oblidar la seva olor.

No sé mai quan tornarà ser ahir,
he recordat jugar, ja sé quin és aquell joc
però ja fa temps que he après a perdre,
a mirar com s'enlairen els avions
des de totes les terminals B
mai he sabut córrer darrera el darrer tren
sempre m'he volgut tallar les mans.
Estava cansat de remarcar amb guix
les meves passes damunt aquesta ciutat
entre els blaus que tu t'imagines
i els grisos sardina que pinten el terra
però m'he aconseguit adormir
damunt el llit que has pintat de verd.
S'ha m'havia assecat la boca dels petons
i m'he despertat just quan plovia. "¡Llueve!"
...i el teu somriure, i el teu somriure...
m'ha fet quedar quatre estones més.
Ara desvestit i vestit i tornar fugir corrent
i surt al carrer i sigués feliç sense ningú
i no ploris mai més, mai més.
Has quedat a netejar-me la consciència
ens has canviat els mobles de lloc
esperaves que tornés algú?
Perd.
Oblida.
Espera.
Cerca'm.
A tot això, has afegit:
...fins un altre.

Aquesta nit hi ha hagut un robatori, algú s'ha despertat durant la nit i m'ha omplert tres pàgines d'escrits del meu quadern, tan sols ha deixat un indici, però un indici molt determinant... l'escrit es de color taronja.

suposem que aconsegueixes
llaurar tota la superfície
del desert de la meva pell
amb estris d'un altre temps
que dibuixen cal·ligrafies del teu nom
suposem que m'abraces
i em claves les espines
de tot aquell camp d'esbarzers
suposem distàncies
i el renou i la repetició
de les onades
de totes aquelles platges inventades
suposem un mamar intens
sobre una mamella sense llet
i la por d'una mare novella
suposem un mes d'aquesta anyada
amb nom de dia de setmana
i un any imparell acabat en dos
suposem un darrer intent de suïcidi
des del darrer replà de l'escala de ca teva
i el dolor i la sang escampada
d'aquest estimar-te tan bord.

Ja he avorrit sa mel i es normal, ara m'empalleguen aquests dies tan plens de sol damunt sa mateixa arena calenta. He trobat una altra platja plena d'arbres i amb una ombra fèrtil de nous somnis i m'hi vull quedar a dormir. Tot ha passat de la manera més desapercebuda, però ha passat i m'agrada. M'agrada que les onades no arrosseguin més botelles amb missatges d'antics manuscrits, que aquí el temps torni córrer a favor, que les carícies siguin desinteressades, que les besades siguin regalades, que les abraçades no siguin cedides per una temporada, que les mirades no siguin miopiques, que aquelles ganes de tallar-me les mans no hagin aconseguit el seu objectiu, que tot torni ser nou i que tot lo vell hagi caigut de l'arbre com la fruita passada. Tot ha deixat de ser tan difícil, que ara ser funàmbul s'ha convertit en un joc de nins petits, que escriure per ningú significa que no hi ha ningú i que l'estiu me prepara un blau intens perdut amb ells damunt la mar. Tot semblava estar tan lluny i de cop i volta resulta que esta tan a prop que quasi ja puc ensumar l'olor de la sal resseca damunt les nostres pells. I no piquen les ferides, i no hi ha ferides. Ara me passa que ja no me perd entre els carrers que passetj, encara que cada cop em costi més tornar trobar el camí de tornada a casa. Tal volta no hi caldrà tornar més, i és que allà, ja no hi ha ningú, ja no hi viu ningú, des d'aquesta nit, tots són morts i jo no tenc por.

 A l'altra banda de les parets del teu búnquer, hi ha algú.

 n'Octubrina m'ha passat el "meme" (El llibre esta escrit en castellà, aquí he traduït el segon paragraf, així hi tot vos adjunt el text original, per si he errat molt)

Com arribem a comprendre l'art? Poc és encara el que sabem per a respondre a aquesta pregunta. En els últims vint anys, més o menys, hi ha hagut una èmfasi cognitiva dominant en la psicologia de l'art i s'han realitzat una sèrie d'estudis de les habilitats cognitives relacionades amb les arts. Al llarg de les pàgines següents es reparteixen diversos indicadors del meu deute amb aquesta tradició, i hi ha una continuïtat d'actitud evident, per la qual em sento agraït. Però, evidentment, la gratitud no exclou l'oposició. En general, no em sembla que l'èmfasi cognitiu hagi arribat massa lluny, en primer lloc a causa d'alguns supòsits restrictius i no analitzats sobre la cognició i sobre què significa comprendre l'art. Una de les meves premisses és que, si hem de parlar de com s'arriba a comprendre l'art, ha d'haver en aquest alguna cosa important que comprendre. Aquest supòsit no sempre s'ha compartit en el corrent dominant de la psicologia de l'art.

Michael J. Parsons. Cómo entendemos el arte (Una perspectiva cognitivo-evolutiva de la experiencia estética). Ed. Paidós. 

Per no ser jo qui trenca el joc, passo el "meme" a ne's FrIkI i a na Nebula

¿Como llegamos a comprender el arte? Poco es aún lo que sabemos para responder a esta pergunta. En los últimos veinte años, más o menos, ha habido un énfasis cognitivo dominante en la psicología del arte y se ha realizado una serie de estudios de las habilidades cognitivas relacionadas con las artes. A lo largo de las páginas siguientes se reparten diversos indicadores de mi deuda con esta tradición, y hay una continuidad de actitud evidente, por la que me siento agradecido. Pero, evidentemente, la gratitud no excluye la disensión. En general, no me parece que el énfasis cognitivo haya llegado demasiado lejos, en primer lugar debido a algunos supuestos restrictivos y no analizados sobre la cognición y sobre qué significa comprender el arte. Una de mis premisas es que, si tenemos que hablar de como se llega a comprender el arte, tiene que haber en éste algo importante que comprender. Este supuesto no siempre se ha compartido en la corriente dominante de la psicología del arte.

Desfem els embulls,
Arranca'm els cabells travats a les arracades
Manipulem el primer instant d'aquest dematí
Obstrueix les busques dels rellotges
Cerca un amagatall entre els llençols
Esperarem aquí amagats un altre nit.