EXIsT

tornen espurnejar aquelles ganes de...
feia estona que no pujava al terrat
des d'aquí encara sembla tot un poc més gris
en lluita aquestes ganes de saltar al riure més profund
contra aquelles ganes de tallar-me el plaer de les mans
se'm desfan les emocions i tot és el plaer de no tenir-te
que ja no em consumeix ni m'empresona,
simplement... m'agrada
fracassar sempre ha estat més divertit que triomfar
al final de les victòries tan sols es recorden els perdedors
s'estén la por entre nosaltres amb el gest dolç
de la boira que ens miopitza el paisatge
la soledat acaba siguen el refugi dels somiatruites
cada segon hi ha més i més res
tan sols existeix el silenci,
però... m'agrada

Soc edicte als silencis neuronals
a les tortures amb ferides internes
a les absències que deixen els cossos
després de totes les abraçades
Soc semiaquàtic com els llagrimers inundats de tristesa

Té por.
- A qui estimaries si no sabessis a qui has estimat? Li va demanar sense dubtar-ho.
La resposta li va fer por.

Jo.
Jo també tenc por.
Tal volta no és la suficient. Però això ja ho pensaré demà.

 

[ Totes aquestes paraules me'ls ha deixades na (L)ua ]

Paraules que regalimen al buit
Ortografies pendents de correcció
Reescriure't mai ha estat fàcil
Digerir les derrotes amb pa eixut
Estar tan segur i tan cagat de tot
Romandre entre els límits de l'auto-odi
Comprendre aquest darrera sense davant
Èsperar fins que te follis la por

vull sobreviure
ensumant l'eco dels silencis
que deixen les freqüències
de totes les ràdios abandonades

vull morir
d'una malaltia diferent
que aquest estimar-te
que no et mereixes

vull resoldre
tots els mots encreuats

Tres lletres
Horitzontal com els camins de fora vila.
__ __ __

Tres lletres
Vertical com la por dels equilibristes.
|
|
|

no es pot viure cada dia
per això aprenem de petits
a resistir l'envestida de les onades
aferrats a les espines de les roques

tenim les mans plenes de talls
i l'oïda trencada pel silenci
de totes les masses marines
que ens esclaten dins els ulls

els nàufrags no arribam mai
al plaer de tocar terra seca
i se'ns oxiden amb la sal
les pipelles de ferro.

M'he reservat per aquest estiu
un "green day" amb tu.
Si vols hi podem treure
el fum espès de la marihuana
i aquesta estúpida mania
de col·leccionar pedretes
He tancat dins un potet
un carabassa d'aquells horabaixes
un paper quadriculat en blanc
i la tinta necessària per un poema
amb tres doblegs per un record.


si te tRob te l'esCriurè.

Un horabaixa mal travat
entre la rotació de les agulles del rellotge
les nits que es confonen amb el se'n demà
i avui encara és massa prest i a l'hora
massa tard com per no preocupar-se.
Sempre t'han espantat
aquestes tisores sobre el paper blanc
i aquests deserts que no puc acabar d'omplir
ara tot s'acaba i en resum ordinari
per no maltractar-nos
podem dir que tot ha estat ficció.
S'equivoquen d'estació
els trens, els busos i les primaveres
fora de ruta els astronautes es desorienten
i tot sembla ser aquell lloc semi-desèrtic.
Aquesta nit s'ha mort en Peter Pan
s'ha estavellat accidentalment contra
un gratacels del nou "skyline" de la ciutat
tot ha estat tan mal de somiar...
...que encara tenc son.

El teu somriure es breu com un presagi
i les teves mans gaudeixen acariciant
totes les D majúscules que hi ha escrites
entre jo i qualsevol cosa que pugui ser real.
Besades de suc de pell de mandarina
amb regust a l'enyorança primerenca
i la sed de tots els deserts que m'estens
per totes les extensions del meu paladar.
Jo m'he adormit damunt sa teulada
des d'on les parets de cas veïnat
es veuen com a simples obstacles
però tu dorms amb sa finestra tancada.
Me caduquen totes les abraçades
de diumenge capvespre a peu de pista
no hi ha mai temps ni espai ni cal·ligrafia
i el final, sempre ens ha agradat tan poc
que hem d'acabar posant punts suspensius...

quantes pigues perden els que viuen
per damunt la línia blava de la mar

Portals, balcons, balustres i cornises amb detalls florals petrificats.
Tanta sort dels cossiols que es despengen de la façana, encara que aquí mai plogui, encara que aquí sempre faci sol.
M'ha agradat sempre estripar la primera pàgina de qualsevol quadernet. Esperar a la terrassa que tot s'aclareixi amb les primeres fosques, encendre el foguer i retallar aquest moviment fotograma a fotograma. Alçar la vista i veure des d'aquí baix com s'oxiden els fils d'estendre la roba i oblidar totes les camies tacades de rovell.
Es belluguen els dos darrers esglaons de l'escaleta que dona al jardí, la bombeta d'allà davant s'encén intermitentment; llumets que somien ser fars. Tens ferides als genolls i jo no record el darrer cop que vares travelar, sempre t'he imaginat volant cap al nigul de contaminació.

Avui m'han fet explicar
que són tantes platges
que és tant de rostoll
que són tants d'esbetzers
que és tanta miopia.
Avui quasi m'han fet explicar
quan és 30 de febrer
i que va passar aquell dia d'agost...
Avui et vull fotografiar allà,
enmig de la platja de rostoll,
llançant el salvavides a algú
que avui sembla ser ningú.
Avui, que tu vols que tot sigui preterit
...t'enyor i mai me sobres.
Avui, tenc soneta, soneta d'aquella
que te ve quan és estiu i pots estar estirat
tot el vespre a fora de casa nu,
i a la teva pell la sal
i a la meva pell la ressaca
de l'altre nit que vaig passar amb tu.
Avui això, és un suïcidi premeditat
de la por de viure el què em queda.
Avui tot deu ser tan inútil per jo
com aquestes ganes immenses
que tenc de tallar-me les mans
i córrer i córrer i córrer i córrer...
Avui és tot semi-atòmic,
realitat i ficció,
la tele que em vetlla i línies
que ens separen sempre junts...
Avui et vull escriure un poema
damunt l'asfalt del camí
que davalla fins a baix
de la platja de ca teva.
Avui te vull omplir sa vidriera
de roselles vermelles.
Avui vull venir corrent
fins al portal de ca teva
i pitjar el timbre
fins que es desperti la por.
Avui tot significa tan poc
que quasi res
es converteix en res.
Avui tothom té espinetes
clavades a les mans
que no els deixen abraçar
amb tota la seguretat.
Avui he descobert
la línia de flotació dels teus llavis.
Avui tenc la boca plena de crids...
i pens... per què escric enlloc de cridar???

Estimar és aprendre
a veure com marxen els núvols

Estimar és aprendre
que l'aigua de pluja és transparent.
Estimar és aprendre
que oblidar no és perdre.
Estimar és aprendre
a recordar sempre algú.
Estimar és aprendre
a conviure amb el dolor.
Estimar és aprendre
a plorar quan no toca.
Estimar és aprendre
a  llegir i escriure en un altre idioma.
Estimar és aprendre
a viure sense oblidar la seva olor.

No sé mai quan tornarà ser ahir,
he recordat jugar, ja sé quin és aquell joc
però ja fa temps que he après a perdre,
a mirar com s'enlairen els avions
des de totes les terminals B
mai he sabut córrer darrera el darrer tren
sempre m'he volgut tallar les mans.
Estava cansat de remarcar amb guix
les meves passes damunt aquesta ciutat
entre els blaus que tu t'imagines
i els grisos sardina que pinten el terra
però m'he aconseguit adormir
damunt el llit que has pintat de verd.
S'ha m'havia assecat la boca dels petons
i m'he despertat just quan plovia. "¡Llueve!"
...i el teu somriure, i el teu somriure...
m'ha fet quedar quatre estones més.
Ara desvestit i vestit i tornar fugir corrent
i surt al carrer i sigués feliç sense ningú
i no ploris mai més, mai més.
Has quedat a netejar-me la consciència
ens has canviat els mobles de lloc
esperaves que tornés algú?
Perd.
Oblida.
Espera.
Cerca'm.
A tot això, has afegit:
...fins un altre.

Aquesta nit hi ha hagut un robatori, algú s'ha despertat durant la nit i m'ha omplert tres pàgines d'escrits del meu quadern, tan sols ha deixat un indici, però un indici molt determinant... l'escrit es de color taronja.

suposem que aconsegueixes
llaurar tota la superfície
del desert de la meva pell
amb estris d'un altre temps
que dibuixen cal·ligrafies del teu nom
suposem que m'abraces
i em claves les espines
de tot aquell camp d'esbarzers
suposem distàncies
i el renou i la repetició
de les onades
de totes aquelles platges inventades
suposem un mamar intens
sobre una mamella sense llet
i la por d'una mare novella
suposem un mes d'aquesta anyada
amb nom de dia de setmana
i un any imparell acabat en dos
suposem un darrer intent de suïcidi
des del darrer replà de l'escala de ca teva
i el dolor i la sang escampada
d'aquest estimar-te tan bord.