EXIsT

Ja he avorrit sa mel i es normal, ara m'empalleguen aquests dies tan plens de sol damunt sa mateixa arena calenta. He trobat una altra platja plena d'arbres i amb una ombra fèrtil de nous somnis i m'hi vull quedar a dormir. Tot ha passat de la manera més desapercebuda, però ha passat i m'agrada. M'agrada que les onades no arrosseguin més botelles amb missatges d'antics manuscrits, que aquí el temps torni córrer a favor, que les carícies siguin desinteressades, que les besades siguin regalades, que les abraçades no siguin cedides per una temporada, que les mirades no siguin miopiques, que aquelles ganes de tallar-me les mans no hagin aconseguit el seu objectiu, que tot torni ser nou i que tot lo vell hagi caigut de l'arbre com la fruita passada. Tot ha deixat de ser tan difícil, que ara ser funàmbul s'ha convertit en un joc de nins petits, que escriure per ningú significa que no hi ha ningú i que l'estiu me prepara un blau intens perdut amb ells damunt la mar. Tot semblava estar tan lluny i de cop i volta resulta que esta tan a prop que quasi ja puc ensumar l'olor de la sal resseca damunt les nostres pells. I no piquen les ferides, i no hi ha ferides. Ara me passa que ja no me perd entre els carrers que passetj, encara que cada cop em costi més tornar trobar el camí de tornada a casa. Tal volta no hi caldrà tornar més, i és que allà, ja no hi ha ningú, ja no hi viu ningú, des d'aquesta nit, tots són morts i jo no tenc por.

 A l'altra banda de les parets del teu búnquer, hi ha algú.

 n'Octubrina m'ha passat el "meme" (El llibre esta escrit en castellà, aquí he traduït el segon paragraf, així hi tot vos adjunt el text original, per si he errat molt)

Com arribem a comprendre l'art? Poc és encara el que sabem per a respondre a aquesta pregunta. En els últims vint anys, més o menys, hi ha hagut una èmfasi cognitiva dominant en la psicologia de l'art i s'han realitzat una sèrie d'estudis de les habilitats cognitives relacionades amb les arts. Al llarg de les pàgines següents es reparteixen diversos indicadors del meu deute amb aquesta tradició, i hi ha una continuïtat d'actitud evident, per la qual em sento agraït. Però, evidentment, la gratitud no exclou l'oposició. En general, no em sembla que l'èmfasi cognitiu hagi arribat massa lluny, en primer lloc a causa d'alguns supòsits restrictius i no analitzats sobre la cognició i sobre què significa comprendre l'art. Una de les meves premisses és que, si hem de parlar de com s'arriba a comprendre l'art, ha d'haver en aquest alguna cosa important que comprendre. Aquest supòsit no sempre s'ha compartit en el corrent dominant de la psicologia de l'art.

Michael J. Parsons. Cómo entendemos el arte (Una perspectiva cognitivo-evolutiva de la experiencia estética). Ed. Paidós. 

Per no ser jo qui trenca el joc, passo el "meme" a ne's FrIkI i a na Nebula

¿Como llegamos a comprender el arte? Poco es aún lo que sabemos para responder a esta pergunta. En los últimos veinte años, más o menos, ha habido un énfasis cognitivo dominante en la psicología del arte y se ha realizado una serie de estudios de las habilidades cognitivas relacionadas con las artes. A lo largo de las páginas siguientes se reparten diversos indicadores de mi deuda con esta tradición, y hay una continuidad de actitud evidente, por la que me siento agradecido. Pero, evidentemente, la gratitud no excluye la disensión. En general, no me parece que el énfasis cognitivo haya llegado demasiado lejos, en primer lugar debido a algunos supuestos restrictivos y no analizados sobre la cognición y sobre qué significa comprender el arte. Una de mis premisas es que, si tenemos que hablar de como se llega a comprender el arte, tiene que haber en éste algo importante que comprender. Este supuesto no siempre se ha compartido en la corriente dominante de la psicología del arte.

Desfem els embulls,
Arranca'm els cabells travats a les arracades
Manipulem el primer instant d'aquest dematí
Obstrueix les busques dels rellotges
Cerca un amagatall entre els llençols
Esperarem aquí amagats un altre nit.

No he tengut temps per trobar l'illa deserta... m'he entretingut repassant les cal·ligrafies que els estranys anaven abandonant a vorera de mar... però seguiré cercant. Seguiré cercant des d'aquesta habitació sense finestres a la mar, seguiré somiant damunt les arrugues que em vares deixar damunt el coixí, seguiré dibuixant tots els somnis a la taula del teu escriptori amb un "Boli Bic", seguiré siguen naufrag de la teva platja de rostoll, seguiré espantant-me cada cop que em destapis el desert de la teva espatlla, seguiré amb aquesta lletra illegible de mà esquerra maldestra, seguiré abandonant-me totes les nits que acabin en tempesta d'abril, seguiré retallant-me tots els dits fins que no en tengui, i després em tallaré les mans, i els braços... i seguiré sense sabre perquè hi ha tantes pàgines en blanc...

"...ploren les paraules, cauen els records..."

Sempre fa il·lusió crec jo tornar allà
Veure com s'aixequen els avions
és com tenir una sobredosis de malsons
on les maletes son éssers inerts
que deambulen a munt i a vall
amb l'únic record del pes de la pols.
L'enyorança és una cala abandonada
orfe de l'olor de les cremes after-sun
tenyida de carabassa horabaixa
i amb l'única melodia de les onades
que arriben cansades de surar.
L'enyorança és aquell article salat
que personifica cada paraula que dius
i totes les que calles que m'escrius a la mà.
Tot és tan... encara que a vegades...
...sense voler arribi a agradar-nos.

Després d'haver fet dotze voltes i mitja dins el llit, després d'haver-ho pensat i repensat durant tres solsticis d'insomnis, després de tot he descobert que...

...no vull pensar en RES. Vull sentir.

aquest molest insomni m'ha fet perdre els papers de la ruta vint-i-tres mil, i m'he perdut. avui per anar de ca seva a ca nostra he tardat més del normal, els carrers mutaven en perspectives infinites, els punts de fuga desapareixien dels mapes, avui tornar a casa, era tan inútil com caminar contra corrent damunt les cintes dels aeroports, tot per perdre un vol. aquest molest insomni m'ha cosit vint-i-un somnis a l'orella dreta, i he tornat sord. avui per poder escoltar-la m'havia d'acostar massa, els cercles es tancaven en radis cada cop més petits, però les distàncies mai són finites, avui tornar sord quasi era un signe d'immaduresa, tot per no voler fer-se gran. aquest molest insomni m'ha repassat tota la cal·ligrafía que duc brodada a la pell, i m'he llegit. avui he fumat massa tabac i tenia la boca seca, la llengua em quedava travada al paladar, les paraules tenien un gust amarg, i un aroma desagradable. avui fumar molt, era simplement matar-se abans que ho fes l'enyorança, tot per avui vespre no haver de somiar en tu.

la distància ens castiga aquells sentiments
aquelles abraçades que hem de regalar
a un aire contaminat d'absència
la distancia que ens té allunyats
no deixa ni un moment
de matar-nos de fam
la distancia que ens manté vius
coagula la sang de totes
les ferides de qualsevol ahir
la distancia en la que t'amagues
em fa arribar sempre tard
moltes vegades no voldria acostar-me
però és tan dolç aquest desert
la distancia me vetlla les neurones
que me venen somnis massa cars
no estic en condicions per deixar
de pensar en tu

Tres silencis ompliren el darrer compàs.
Renou de plats, tassons i culleres,
les potades cansades de dos exèrcits
d'utopies enfrontats.
Tan sols por i llençols arruats sense la teva gràcia,
i sol brillant intens que travessa les vidrieres
i dissabte per tot i temps i bauxa i absència.
Tot tan real com la mateixa artificialitat
de la buidor que deixes quan no hi ets.
Quasi sempre sol ser dissabte sense tu.

tenc hipotecada la superfície
d'una capseta de mistos
i la distància turbulenta del vol
d'una carta urgent
tenc una absència
empotrada dins un celràs
de núvols de dies embrutats
amb espontanis aiguats d'abril
tenc enyorança de la teva por
de l'abraçada que no ens acomiada
del ritme de les gotes de pluja
remullant una tristesa imperceptible
tenc la son justa per somiar-te
durant uns quinze minuts diaris
el necessari per poder sobreviure'm
tots els dies que acaben plovent

Has hagut d'aprendre a contestar-te totes les teves preguntes, a lluitar contra aquest silenci que habita les ombres, a reescriure't síl·laba per síl·laba encara que no entenguis res, a parlar amb aquest mut que sempre et du la contraria, a estimar aquella que mai és ella, a cridar dins el buit de les distancies ennigulades, a fer de funàmbul sense xarxa, a cantar melodies sense lletres, a morir-te lentament dins aquesta quotidianitat que ens ofega, a sobreviure't dins cada racó de la seva absència, a palpar l'orgasme de la seva mirada, a estimar sense tenir-la a prop, a ser estimat sense notar-ho, a camuflar les llàgrimes entre els dies de pluja, a recordar-te instant rere instant que segueixes existint pel simple fet de seguir enyorant-la cada trenta de febrer.

Ens ha fugit de les mans
ha tornat autàrquic
ens ha fet els seus esclaus
i aviat ens menjarà.
Ell, el nostre propi fill.

Hi ha gent que xerra per xerrar
i d'altres que callen per escoltar.
Jo tan sols sé descodificar la teva veu.

Hi ha gent que sempre riu
i d'altres que sempre s'enriuen.
Jo tan sols conec el teu somriure.

Hi ha gent que plora de dolor
i d'altres que ploren per vici.
Jo tan sols vull veure plorar el cel.

Hi ha gent que camina
i d'altres que corren.
Jo no te vull encalçar més.

Hi ha gent que sempre demana més
i d'altres que per favor això s'acabi.
A jo me basta que tu m'estimis.

Hi ha gent que diu t'estim
i d'altres que s'ho creuen.
Jo mai t'he dit mentides.

Hi ha gent que es mor de ganes
i d'altres que moren d'amor.
Jo tan sols em vull morir per tu.

Imperis de poemes condemnats a la derrota abans de la lluita.
Sense voler, jo he aprés a no estimar-me més del què és necessari.
Mai m'ha acabat de matar aquella punxada a la pitera, tampoc mai ha deixat de fer sang.
Mil sis-cents vuit rentats damunt aquests texans i encara no han fuit
les taques carabasses d'aquell horabaixa a Cala Carbó.
Totes les cartes marítimes tenen equivocada la situació, el rumb, els plaers de la teva platja.
Ja duim massa dies amb aquest cel gris, no atura de ploure.
S'escampa el color de la por, demà me fa mal i al final no te'n vas.
Sempre hi ha un dematí següent. Jo ho esper.

M'ha tornat mirar com un estrany enmig de tots.
Els seus ulls amagaven secrets darrera les pipelles.
Bona nit i s'ha girat ... (punts suspensius)
No fa falta que t'amaguis del pup-pup que tens davall la pitera.
Girasols a nes corral de ca teva que em giren els dies.
Un dia que m'aturis mirem als ulls i diguem tot el què mai has pogut.
No vull més sal d'aquesta platja si no la puc llepar tota de sa teva pell.
He naufragat a una illa de llum, un altre cop: els teus ulls.

RCè

El fred tanca les finestres, les bufandes assassines es tornen enrodillar als colls, els calcetins estan mal fets; duen les costures per dins, els guants tenen els dits massa curts, o massa llargs, el tacte és un nin orfe abandonat a qualsevol carreró, aquest divendres és com un dilluns de ressaca, demà encara no existeix.                         Tu ets tot el que me sobra, jo sóc tot el què trob a faltar.
Una trucada errònia et condueix a una veu coneguda i somriures empotats igual que els albercocs del corral de Campanet. Aquest cel és tan diferent del què es veu de damunt la teulada de ca teva, allà sempre veuen estrelles. Tot són massa plaguetes de caligrafía per poder-ho recordar, res són massa secrets per poder oblidar. Hi ha massa hiverns tancats dins aquella capseta de mistos. No hi ha treball pels artistes, cada dia queden menys papers en blanc perquè puguin omplir-los els poetes, tothom somia atracar un banc amb una escopeta retallada, tothom somia...
...i tu tens por.