EXIsT

A vegades tan lluny d'aquí on ets hi ha un petit llumet que parpelleja el teu nom escrit dins la fosca d'aquest no res. A vegades hi ha alguna llàgrima que es decideix a regalimar per les galtes de la vergonya fins que esclata damunt aquest paper i em deixa penyora per començar a escriure alguna cosa. A vegades me passa que t'estim i veig davant jo com creixen camps plens d'esbarzers que es mengen la platja de rostoll de ca teva. A vegades me passa que de sobte em despert i no record el nom d'aquella que dorm al meu costat. A vegades me passa que call perquè tenc por que m'escoltis amagada darrera sa porta. A vegades fem "mutis" perquè no estem tristos ni alegres, no ens estimen ni estimam, no sofrim ni patim,  no  perdem  però no jugam. A vegades m'estim més deixar el silenci buit d'imperfeccions plenes de faltes d'ortografia. A vegades sssssshhh...!!!

...va tornar passar res.

 

I RES, són tantes coses sense dir.

Avui dematí, qui ha fet el cafè?
M'he aixecat i ja no eres dins el llit, i el fred m'ha aglapit just acabar de sortir del nòrdic. Tots els dies tenen coses estranyes, i reguinyols que es van embullant amb el vent de gregal, m'entres tu t'aixeques damunt la mar amb el teu estel de colorins, i tu somies perquè saps que el sol no està tan lluny com sempre ens l'han dibuixat en els llibres de preescolar. A vegades me passa que ses ones que botes, que sures, que navegues, m'ofeguen de tristesa quan m'arriben als peus, i te veig de tan a lluny, i tu no me pots salvar. Ha girat el vent. Han canviat els protocols, ara venen la son a la farmàcia i fa poc que han descobert les pastilles per poder somiar i tothom s'hi ha enganxat i tothom diu que té por de fugir, però tothom se'n vol anar molt lluny d'aquí.
I arriba un dia en què tothom vol ser astronauta.
Houston: No tenim cap problema!

 

He rellegit la teva sang. Ara sé que els quaderns no estan en blanc, que les nits que has provat l'insomni els has anat omplint de senalles de somnis, tres poals d'il·lusions i set grapades de records oblidats des de feia temps. Ara he entès els missatges a deshora i les frases fora de context, ara sé que trobar-nos a faltar no és més que el temps que dura un tango mal ballat damunt el núvols, ara sé perquè són les capses de cartró den J i perquè hem quedat un divendres en aquell cafè del Born, ara sé que tu també ho saps tot, menys el teu nom.

Començar a llegir un llibre en blanc per la meitat no té la més mínima importància per un analfabet com jo. M'entretenc més temps del què caldria imaginant les il·lustracions que hi hauria d'haver disperses entre aquestes pàgines i ni ara ni mai hi són. M'he oblidat de la pronunciació d'allò que et feia riure tant i tu t'has oblidat d'omplir tots els espais en blanc. Oblida't per uns instants d'ortografies, cal·ligrafies i signes de puntuació, i comença a escriure tan sols amb la teva sang. Obri't el pit amb una fulleta d'afaitar i deixa que el líquid espès i calent es vagi vessant damunt aquestes pàgines en blanc amb un ordre clarament caòtic. Sé que és massa demanar, però per uns instants intenta no pensar en res, tan sols deixa brotar la sang de les teves venes i sent com poc a poc et vas debilitant, com la vista se't torna miòpica, tant que les lletres deixen de formar paraules per convertir-se en mosaics de coses que mai haguessis imaginat. Reescriu-te amb un idioma desconegut i en creure que has acabat, rellegeix-te encara que creguis no entendre res. Aprèn a viure amb la incoherència de les paraules que mai ningú entén, amb la son incompleta, amb els dies ennigulats, amb les rutes a contra corrent, amb les paraules que es queden enganxades a la gola, amb aquesta absència de tot, amb aquesta necessitat de res.

A vegades me passa que m'inunda la tristesa quan m'enfil a sa paret de cas veïnat, i sense jo voler se me'n van les paraules amb les onades d'unes platges inventades. Somiar és amagar derrotes.

Els somnis no estan allà perquè es compleixin, això és el què sempre s'ha ignorat. Els somnis són per allargar-se a una hamaca un diumenge a migdia, amb el sol aixafat a la cara, i deixar que la brisa se'n dugui les preocupacions, són perquè el nostre subconscient tengui un temps d'esbarjo i pugui jugar amb la imaginació, són perquè el cor descansi, i serveixen per demanar-nos, perquè és precís continuar aquesta guerra contra nosaltres mateixos i no acceptar tan fàcilment rendir-nos davant aquest horitzó de fils de pues. --x-x-x--x--x---x----x---x--x---x--x-x-

Avui somiar és més difícil que mai.

Tres-centes ballarines assagen coreografies al passadís del pis de dalt.

Cada cinc minuts sona l'alarma d'un vaixell de paper de diari mal aparcat damunt l'acera del davant de casa.

L'Ajuntament ha organitzat un "botellón" de gent VIP al meu carrer.

Deu mil manifestants segons els organitzadors practiquen cants de guerra pacífics amb el megàfon.

El Boing 747 que hi ha enmig del carrer no es decideix a enlairar-se.

Les tres bessones del veïnat ploren com si portessin un dol crònic just acabades de néixer.

El que faltava, ara l'ala de l'avió ha fregat la nostra façana.

No hi ha ni la més mínima resta de son entre els meus llençols.

Però si sols pogués tancar els ulls, amb la son suficient per somiar-te...

Mentres anyorava la presència d'algú que no conec, m'he enrecordat de tu. Potser caldrà no ajornar res per mai més i anar fent punt rera punt fins arreglar tots els descosits.

Resumir un període d'absència: felicitat. Però ara m'esperen set Everets de fulls en blanc per arxivar i aprendre'm tres idiomes de caligrafíes illegibles.

Ha passat un estiu de berbenes, de tocadiscos que giraven en sentit antihorari, de dissabtes que acabaven en diumenges a mig dia i jo encara duc aferrada l'olor de la pólvora del darrer ball, i jo encara tenc saladina adherida a la pell i tres pues d'eriçó al peu, i una mossegada al coll i llençols minats de besades vermell pintallavis.

Aquest estiu m'he comprat per catàleg tots els records en diapositives i na K m'ha fet un resum per si me'l vull estudiar, encara que del què es tracti avui és de fer com si oblidessim tot el què ens ha passat, cal aprofitar cada bateg, cada alè, cada minut, cada moment; aquesta treva, que em deixa dir: ja torn ser per aquí. 

Avui que tot és pretèrit...

Vaig voler allargar la mà, ens varem acaronar massa fort, amb massa eufòria, baix una sobredosis de sentiments tergiversats. Tothom cridava més fort... no podien sentir ni els batecs dels seus cors. Algú t'empenta amb odi, m'entres algú altre recull llàgrimes de la ràbia destil·lada pel pensament absurd. Perdre algú de vista, no és el mateix que perdre un _ _ _ _...
De tots els éssers de la terra no n'hi ha cap més putejat que d'altre; tots hem de viure per després morir, ningú trobarà altre sort. Ara no m'embrutis la cara amb les teves desgracies ni em tornis embetumar la consciència amb els meus fracassos. Tu ets com ets, i jo soc: un somiador.
Lector que taxes les frases que no t'agraden, enamorat empedreït de la veritat absoluta, posseïdor dels poders decisius com els jutges, amic per lo vist dels qui sempre et donen la raó (per no discutir), dels qui tan sols et saben fer riure, dels qui t'evadeixen de la realitat que ens ha tocat viure, dels qui tan sols són capaços de vendre-te presents hipotecats en el futur, de qui desconfiar-hi et pugui sortir gratis.
Amants de la discussió mai han estat bons discutidors i sempre seran enemics del debat. Si tot és així perquè sí, perquè ho hem trobat així, no és motiu per deixar de creure i lluitar per allò que creiem millor, digues que es millor i més fàcil per un mateix resignar-se i acceptar la condemna.
Les veritats no agraden a ningú, però ben gestionades ens ajuden a fer-nos grans i a aprendre a caminar. Tan sols els peixos morts es deixen endur per la corrent. Ara diguem que saps nedar. Perquè l'aigua ens arriba al coll i aquests núvols canten que demà plourà, demà com sempre: serà massa tard.
Algú ens allargaria una mà, però la fan servir per masturbar-se i tenen massa por de perdre aquest plaer. L'altre la tenen massa curta fins hi tot per poder-nos fer una abraçada. Per això algú decideix dormir amb la finestra oberta, per deixar entrar i sortir somnis, perquè per algú són útils per seguir vivint aquí, en aquest lloc, amb aquesta gent, en aquest moment. Ara diguem que no necessites aprendre res més i que el què tens et basta per caure, saber-te aixecar, curar-te les ferides, tornar a caminar, i sobreviure. Ara es fa el silenci, tot seguit m'envies a l'exili de la teva vida i tanques aquella porta amb clau per sempre, després de sabre un trosset de veritat. M'han engegat de casa meva per escàndol privat. Vols tenir la raó? Aquí te l'envii embolicada i amb un llaç al coll...

M'entres tant tu prova de ficar la clau, que nosaltres en poder t'obrirem des de dins.

Per la lectora... per n'Octubrina.

Dibuixa un demà sense ningú, sense tu. I no t'ho creguis. Mira't més enllà de l'espill i fes que aquelles noies cridaneres i requetades es callin, no vull escoltar-les. Deixa'm de cridar a l'orella que no soc sord que mai ho he estat, que sempre he pogut escoltar el renou de les onades que venen a morir a aquesta platja.

He vomitat mil glops d'una il·lusió que me hagut de beure sempre a trenc d'alba, mentres el sol sortia i jo deixava de sentir el tacte de les meves mans, i de tot allò tan artificial tan sols record la fredor dels teus peus. Remolques calaixos plens de trinxes de paperets manuscrits d'una tinta blava que varen sucar d'aquell cel a vorera de mar. Renous de plats, tassons i cueres, i elles que segueixen cridant, però si almenys fossin capaces d'omplir la seva boca de paraules.

Sempre recorrem camins que s'estraven amb personatges bufarells que ballen damunt planetes que esborren al se'n demà amb una goma Milan, sense voler sabre tot el que ha costat dibuixar-los, sense voler sabre tot el què ha costat construir el silenci dins aquesta bombolla d'escuma de color de l'arc de Sant Martí.

Si s'ha m'entelen els ulls, perdona'm, es culpa del vi, si me tremolen les cames, allunyat una passa de mi. Deixa'm de mirar-me als ulls i no diguis mai més.

Tu em dius que el color del sexe sense amor és el gris, i el qui en té... me'l deixes imaginar a mi: "color blau d'un cel de dissabte a bon dematí". Abans de que m'abracis, ja sé que t'ha agradat.

En algun lloc vaig llegir línies que xerraven de deserts i d'assedegats, i jo avui encara no he tengut set, i jo avui no he vist més deserts que les extensions de pell que hi ha al voltant del teu melic, i m'ha agradat ser una duna d'aquest desert, i m'ha agradat sentir aquesta calma oscilant entre el pes dels meus pensaments i la força dels teus pulmons amb cada respiració.

Ara sé que tu tens els fils de les titelles dels meus somnis entre les teves mans.

Deixar de somiar que t'aixeques, per aixecar-te de la sorra calenta d'aquella platja on van a morir totes les onades que es puguin dibuixar, i començar a caminar amb les ganes i la il·lusió intactes d'una joventut torrada d'horabaixes a fora vila entre camps de blats on hi podia navegar hores i hores damunt una barqueta de paper de diari passat. Caminar damunt catifes de vidres de finestres que s'han romput i de botelles de sentiments destilats que s'han trencat amb el camí, caminar amb el cap baix mirant uns peus deserts de tacte i malferits, desfer-se de tot allò que no cal carregar, viure oblidant el que sempre hauria de poder recordar, recollir gotetes d'un líquid anomenat tristesa i fer-ne licor de nits de gateres solitaries. Viure amb l'essència de la perdua constant, anar morint amb les ganes de viure, ser conscient del desig que inunda aquells sentiments suïcides, i tornar aixecar el cap, per després de tot trobar una veu que et xiuxiuege darrera l'orella que has perdut l'estigma de superació.

Envasades dins un tupperware venen les gracies que mai tenc temps per donar; A dins hi ha: un trosset de cel blau intens, amb un núvol d'aquells blancs que semblen fets de cotó de sucre de fira, perquè t'hi puguis estirar buida de preocupacions, plena d'emocions.

Avui has trucat a mitja nit per felicitar-me. Una trucada d'un cel que imagina oceans que es buiden com a llagrimers deprimits sense més paquets de kleenex. Avui; 1165 centímetres, jo també té vist caminar de puntetes per damunt els núvols, jo també he pogut flotar per damunt aquest horitzó tan llunyà agafat de la teva mà. Avui has desitjat que sigui molt feliç, més feliç del què se'ns està permès ser. Avui algú ha desitjat més del què em mereixo, però avui ho intentaré, i quan arribi allà, t'escriuré una cançó i te l'enviaré amb una postal per poder escoltar la musica de la teva veu cantant el què té escrit. Avui que te n'has enrecordat, avui dos ànecs travessen aquest mar de dubtes, avui soc un poc més vell, un poc més a prop d'allò tan negre, un poc més lluny de tots aquells records d'infància que quasi no record. Avui que fa més de nou-centes nits de tot allò, té sentit aquí al costat, allà on els coixins es fan nusos amb els llençols quan el silenci s'apodera de la espontaneïtat del moment.

Quina màgia hi ha dins el palmell de la teva mà, que cada cop que m'acarones vas buidant aquesta buidor? Quina veritat hi ha ofegada dins dins aquesta gargamella que no em deixa cridar el teu nom? Quina línea t'ha agradat més i quina t'ha agradat menys? Quina falta d'ortografia ha molestat més? Quina no has vist? Quina no has trobat? Quina paraula has oblidat? Quina has recordat? Quina olor fan la tinta i el paper a traves d'aquesta pantalla? Quina buidor molesta més, la compartida o la que és a mitges? Quant va ser avui? Quant serà ahir? Que és demà? Que n'hem de fer de nosaltres mateixos els qui no en sabem res de l'art de la natació? Com cura el tall que no suqueja sang? Com s'aclareix la boira que no és transparent? I tu, de quin color tens el pintallavis?