EXIsT

Avui ho he tornat recordar. Escriure.
Parlar amb aquest mut que viu dins el silenci, buidar i perdre paraules damunt un univers destenyit de blanc que es consumeix entre les teves mans.

he vist la foscor destenyida
he vist la por cercant una abraçada
he vist matar i morir d'amor
he vist núvols que volaven sense haver de bategar les ales
he vist els engranatges que fan rodar el món
he vist plorar el cel
he vist set colors que trencaven l'horitzó
he vist dos ulls que no saben plorar
he vist la mort vestida de rosa i amb tacons d'agulla
he vist un dematí sense sol
i sortir un sol enmig d'una nit

he vist el desert del meu llit sense tu
he vist de color totes les coses transparents
he vist una platja sense horabaixes
he vist els fils que sostenen la lluna
he vist llàgrimes fluorescents
he vist la vergonya de color blanc
he vist perdre els millors
he vist perdedors que mai han estat derrotats
he vist dones que es venen per menys del què valen
he vist homes que tenen més del què es mereixen
he vist el teu nom escrit a tots els firmaments
he vist el pretèrit engatat dins una botella
he vist un silenci eixordador
he vist calaixos plens de granets de sorra
he vist més enllà que aquests ulls
he vist demà, i passat demà i passat de passat demà
...i he vist que a vegades no és tan trist ser ceg.

L'han trobat aquest capvespre allargat. Sobredosis de por. Massa ganes de sabre que veuen els teus ulls, que dibuixen les teves mans i que somia el teu inconscient. Massa temps per esperar per perdre una cosa tan dolça, massa temps per pensar, massa records d'altres vides de coses que ja han passat. Aquest mal d'ossos que no ens hauria de deixar caminar, no impedeix que facem un altre passa que encara ens faci més mal. Estem davall la mar, aquí on encara és més difícil respirar. Cada dia te canses, i demà encara te cansa més. Ho sabem perquè hem sentit unes veus que canten el que ens queda per passar. Nosaltres resam per no tornar mai més. I jo no tenc la culpa de que un dolor etern te rovegui l'ànima, de que no te consoli l'odi i t'ofengui la soletat. A vegades em deman de qui són les mans que te tapen els ulls perquè no vegis res. Diguem nina d'ulls de la Xina, on has estat, on has deixat el somriure, que ara no està on jo el vaig deixar...

Xerrem de confiança, d'autoestima, de paraules, de somriures, d'abraçades, de ganes de...
Xerrem d'estimar, de sentir-se estimat, de demà, de passat demà, de passat de passat demà...
Xerrem de la il·lusió, dels somnis, d'aquells viatges, d'aquella nit...
Xerrem de pluges, de finestres, de portals, de faroles, de gotes d'un líquid anomenat tristesa...
Xerrem del ritme de les onades que anaven a morir a aquella platja...
Xerrem de sexe, de roses, d'espines...
Xerrem de tu i d'aquell que mai he estat jo...
Xerrem d'algú que recordi qui erem i que sàpiga qui som...
Xerrem de silencis que mai he escoltat...

...i ara: Escolta!
(Sents aquests renous que hi ha dins el silenci que venen cap a tu, i que per molt que intentis no sentir-los, ells cada cop es fan més insistents, o són tan sols producte de la meva imaginació?)

Meticulosament et gires i dius: gracies! (De res... és gratis, com estimar)
No t'avergonyeixes quan et despullen unes mans estranyes, però si que ho fas quan quatre paraules despullen el què tu sempre ens vols amagar. Te fot tenir que ser una dona quant a tu encara t'agradaria ser una nena per poder-te perdre en somnis de princeses i prínceps blaus i rellotges fins a mitja nit i donzelles i follets i fades i nans i... tot sense final. T'agrada avui, i demà?(penses)... sortirà una altre vegada el sol. Retalles articles de premsa i els guardes dins aquell llibre japonès sobre postures per la pràctica del sexe, cent pàgines més endavant que les fotografies dels teus mites sexuals. Et masturbes sovint postulant el teu dret de ser dona i penses en aquell vespre que ell et va follar sense aturar, i recordes aquella alba despertant embolicada dins els seus ulls. Avui fa tant de temps d'allò. Ara sé que tu també sents la soletat i aquests esperits, que viuen entre les parets d'aquest silenci ininterromput. T'agrada que t'estimin sense res a canvi, a tothom l'hi agrada. Despertes cada mati amb la il·lusió de ser dona i si al final del dia, res no es gira arribes contenta després d'haver-te enamorat. Sona la maleïda melodia del maleït telèfon i et perd de vista. Temps per rebossar-te de xerrameques amb alguna de les teves amigues. Tornes excitada i encara tens residus de l'estrès del dia i no vols pensar en demà, i t'asseus i observes tendrament cada moviment, t'aferres i t'entendreixes per moments. Moments ficticis que em regales involuntàriament.
A mi també m'agrada estimar-te, però des d'aquesta distància que evita que això pugui fer-me mal.

...mentres balles descalça damunt aquesta catifa d'estrelles.
1000 mirades acribillen els teus pits.
...mentres les teves mans s'aferren amb seguretat,
altres s'allarguen tremoloses fins que somien tocar-te.
no t'estimen, tan sols et desitgen. les desitgen.
cau la nit darrera els teus ulls negres i baixes del cel com si ni els estels et poguessin tocar...
...jo estic desencantat d'haver-te conegut.

Mai va ser fàcil trobar les paraules adequades, despullar-me, fugir de totes les veritats absolutes, aprendre a caminar, digerir cada paraula que em fermava al terra, volar i somiar i tot dins una mateixa nit.

Ara tenc que amagar els meus darrers cent crits i tancar aquesta porta per on entra el fred d'un sol cop. No tenc mans amb les que abraçar-te, ja no et puc parlar d'amor, els muts no canten, el silenci ho erosiona tot, inclús els records, les lletres d'aquelles cançons han quedat esteses al terrat, amb els llençols blancs de quant dormíem junts. La darrera nit et vares oblidar d'aplegar-los i ara pengen a pocs centímetres d'un cel, que somia amb peixos de colors, que tan sols aconsegueix acariciar. Despertes un matí qualsevol i t'anadones que l'aigua ens arriba al coll i esta a punt de ploure, es desgasten les idees, es desgasten les paraules, es disfracen els records, s'apaguen els colors, es desborden els teus dessitjos sobre la taula, es sostenen els cossos, es condensen les idees, s'ofeguen les paraules, es perverteixen els records i els somnis rellisquen lentament cap a la por. El tamany de la veritat, no és més que el tamany del teu dolor, però soc jo qui segueix cercant aire dins aquest mar de gent, que necessita del mateix aire, tu també estas dintre, però no es pot obligar a ningú a flotar, ni tan sols al mar. Sempre tan enfeinats com el sol que madura les conciències, aprenem a somiar en un món millor, però de que ens serveix somiar, si els somnis casi mai es compleixen? Desarmar móns com desarmar vides, són somnis que no es perfilen amb un sol gest. Jo he aprés a caminar i fa mal, per què vaig descalç. Però he aprés a caminar. La dictadura dels sentiments és implacable, la conquista dels somnis d'amor de l'altre sempre és un repta exitant, la traïció no és més que un somriure que disfraça la ràbia, les nits passen sense idees de com arribar al final del día, apoderant-se de subjectes que envíen paraules, que demanen amor a crits. Quant tot estigui dit, no caldrà atrevir-se a imaginar que la felicitat és simplement el peix més gran de l'oceà. Apaga el llum i espera, ara per tot el què no vaig dir enterraré les paraules i m'apoderaré del silenci. És la inseguritat la que uneix a les persones. No existeixen ni dies ni paraules perfectes, tan sols vides que es repeteixen. Tan se me'n fot que el sol amagui la seva mirada darrera les teulades del poble. Tan se me'n fot que el cel somii amb peixos que tan sols aconsegueix acariciar. Se me'n fot que l'amor resoni entre dos cossos que tan sols cerquen carn. Tot se me'n fot sempre i quant les teves mans segueixin construint núvols dins aquest cel blau.

Tot és tan previsible, encara que a vegades inclús arribi a agradar-me.

Bon viatge titella del destí, avui marxaves i no s'ha acostat ningú a l'estació per dir-te adéu. Aquest dia no ès més gris perquè no s'anima a ploure...

demà ens anyoraràs, demà sirà tard per tots, però sobretot ho sirà per tu, i per les teves ganes de ser algú. Demà és massa alluny per poder-te ajudar, demà no hi siré, no hi seràs, no hi haurà ningú darrera la porta que se't tancarà i massa gent que farà força darrera la porta que mai se t'obrirà, demà pensaràs que podría pensar en tu, però sirà massa tard, perquè demà és massa lluny per recordar tot el què ens ha passat avui, perquè avui, el demà ja forma part del passat, i ningú pot provar que el què ja no existeix, hagi existit algún cop. Ni un reflex en el vidre del tren, ni un trist i homit mocador blanc a l'andana cridant adéu, ni una mà coneguda que es digni a abraçar-te, ni un amic, ni un company... ni la soletat. Un comiat amb gust a indiferència i adornat amb una abraçada als records que avui deixen de ser-ho. T'anyor més avui que no sé si ens tornarem veure. És com un mai més, i un mai més és tan fill de puta com una mort sense lloc dins l'eternitat...

Avui torna prest, no em facis dormir sol molt de temps.

Quan arribis, no diguis res, tan sols despulle't i descriu el soroll del silenci, fins que poc a poc la nit s'empegueeixi de veure que ens estimam.

Demà quan surti el sol, marxa de presa i sense fer renou.

Aplega totes les teves coses, tenint compte de no deixar-te res que em pugui recordar a tu. No em miris abans de marxar, no em tapis, no m'acariciïs, no em diguis t'estim, no em facis cap petó. Surt de casa meva, surt de la meva vida i aquest cop, tanca la porta sense fer renou.

Passat demà no em saludaràs.

Quan ens vegem pel carrer canviarem d'acera, girarem el cap per evitar les nostres mirades, giraré a la cantonada més propera per assassinar la teva presència. Ens odiarem.

Després de molt de temps voldràs oblidar.

Passaràs per davant meu com si mai ens haguéssim conegut, em clavaràs una mirada superlativa i plena de despreci, evitaràs parlar de mi, però si algun cop et pregunten per mi, digués que et sona el meu nom, però que no se t'escapi mai, que un dia ens vam estimar.

Passaran els anys i els anys fugiran.

I al final sabràs, que despertar sense amor, és com despertar cada matí, amb una pistola dins la boca.

Sé que mai ha estat fàcil despullar-se quan uns ulls estranys et miren, sé que no costa somiar amb el què un mai podrà tenir, sé que les paraules no serveixen per acostar els nostres sentiments, sé que és difícil que t'estimi la mateixa persona que tu estimes, sé que és difícil dir t'estim; a jo ningú m'ho ha dit mai, així hi tot: m'estim, amb una excepció... t'estim més a tu.

Deixau de plorar! Cridaven els guapos, però ells no sabien, que tan sols era una tècnica per poder tenir alguna possibilitat. Passada la nit, a l'arribada del sol, te'n adones, que els guapos són gilipolles, i no per l'insignificant fet de ser guapos, sinó perquè en el fons tenen tota la puta raó. Ploram perquè no ens queda res més, perquè el món ens desprecia, perquè la llei de'n Darwin encara té compassió de nosaltres, perquè algunes al·lotes s'atreviran a estimar-nos, perquè mai cap al·lota s'atrevirà a dir-ho, perquè quant les ganes d'estimar et sobrepassen, es converteixen en auto-odi, perquè sempre és massa tard per nosaltres, perquè no hi ha paraules per definir-ho, perquè tenim la nota dels aprovats amb la cara dels suspesos, perquè som la imatge del fracàs, perquè conduïm el carro de la desil·lusió, perquè duim ple el sac de la por, perquè anam agafats de la mà de la derrota, perquè l'oblid fot molt més que la mort, perquè quant tornem tenir una oportunitat no recordarem com es fa, perquè arribes a un punt en què ni les teves mans et saben masturbar, perquè quant ens adonem, tal volta serà massa tard per tornar intentar ser feliços amb algú.

El temps ho aconsegueix erosionar tot, inclús els records. D'aquí un temps no recordarem haver estat enamorats, d'aquí un temps no recordarem haver estimat, ni haver estat estimats, d'aquí un temps no recordarem d'on veníem, ni on anam, d'aquí un temps res valdrà tant la pena com deixar de recordar, (deixar d'existir). No trobam les paraules adequades, no hi ha paraules d'alegria, no hi ha missatges d'esperança, no hi ha ràbia, ni rancor, ni odi. La venjança és un trasto tan inútil, l'odi és una càrrega tan... innecessària com les ganes que tenim de ser estimats.

...per en Psychodelic-man.

Avui que me n'he en recordat d'on tenia la capsa amagada, dessitjaria poder tenir el coratge suficient per poder-la obrir, agafar-la amb la mà que sempre he empleat per masturbar-me, col·locar-la a uns escassos centímetres de la meva boca, acariciar la seva fredor, notar la seva rigidesa entre les meves mans, allargar l'index fins arribar a l'extrem, no tenir por, recorre cada racó del seu cos lentament, amb una calma intranquil·la, respirar a fons per darrer cop i prémer el gallet amb seguretat per no tenir mai més por.
Hi ha matins que despertes amb la il·lusió d'haver despertat en un altre lloc, hi ha matins en que el sol enlluerna la teva consciencia, matins que comencen els capvespres, just després que el sol s'hagi post, hi ha alguns matins en que desitjaria no haver despertat mai per no haver de veure el desastre d'aquesta realitat. Però avui ja he obert els ulls, i m'hauré de fotre.
Al portal de casa hi ha un rodamóns, davant de casa hi ha unes oficines, i cada mati centenars d'empresaris encorbatats i secretaries rematades amb les darreres locions regeneradores es regalen una mala cara diferent, odien la seva feina, la seva oficina, el seu despatx, la seva cadira, el seu jefe, les vistes des d'aquell edifici, ho odien tant com s'odien a elles mateixes per no haver sabut xupar dignament la polla d'un gran empresari, que les hagués conduït cap una vida sense al·licients però plena de luxes, i un sofà de cuir blanc, i una cubertaria de marfil, i una serventa, i un llac en el jardí, i un armari gran, molt gran... immens, amb molts de vestits... i moltes sabates. Fantasies.
A primera hora del matí, encara es confonen els somnis amb la realitat, per això, encara pens que dorms amb mi. Prefereixo el teu tacte al del coixí fred. No tot es tant dolent, almenys ell segueix despertant amb mi cada matí.

Pensar; pensa a pensar. Pensaré en tu. Pensar o recordar? No aconsegueixo recordar on duc el tatuatge del teu nom. Sense les guies de les teves mans, el meu cos és un desert immens. Soc el meu propi desconegut. Els miralls em miren i no em reconeixen, tan sols el teus ulls em saben despullar com en aquelles pel·lícules antigues, en blanc i negre, ara l'erotisme descansa dins el forat del teu melic. Escriuré una carta sense direcció, l'enviaré; enlloc. Sé que un dia t'arribarà, perquè tu no ets aquí. No ets en lloc.

...fa poc ha deixat de ploure. Un dia de pluja.

Els núvols sen van t i m i d a m e n t...
..els carrers estan banyats i deserts.
...encara cauen 1 2 3 4 gotes d'una vella teulada.
Avui es respira el silenci...
...i es pot palpar el sabor de l'homitat.

(Llum!) És tan trist aquest dia
...que ni les oronelles s'han possat als filats.

Esperarem de braços creuats...
...que ens tornin el Sol
però quant ens adonem que no n'hi ha cap més...
no valdrà la pena atravir-se a imaginar...

que la felicitat no és més que...
...el peix més gran de l'oceà.

Demà, tal volta... tornarà ploure.