Administrar

a la punta dels dits

Sense paraules...

exist | 04 Setembre, 2005 04:59

Mai va ser fàcil trobar les paraules adequades, despullar-me, fugir de totes les veritats absolutes, aprendre a caminar, digerir cada paraula que em fermava al terra, volar i somiar i tot dins una mateixa nit.

Ara tenc que amagar els meus darrers cent crits i tancar aquesta porta per on entra el fred d'un sol cop. No tenc mans amb les que abraçar-te, ja no et puc parlar d'amor, els muts no canten, el silenci ho erosiona tot, inclús els records, les lletres d'aquelles cançons han quedat esteses al terrat, amb els llençols blancs de quant dormíem junts. La darrera nit et vares oblidar d'aplegar-los i ara pengen a pocs centímetres d'un cel, que somia amb peixos de colors, que tan sols aconsegueix acariciar. Despertes un matí qualsevol i t'anadones que l'aigua ens arriba al coll i esta a punt de ploure, es desgasten les idees, es desgasten les paraules, es disfracen els records, s'apaguen els colors, es desborden els teus dessitjos sobre la taula, es sostenen els cossos, es condensen les idees, s'ofeguen les paraules, es perverteixen els records i els somnis rellisquen lentament cap a la por. El tamany de la veritat, no és més que el tamany del teu dolor, però soc jo qui segueix cercant aire dins aquest mar de gent, que necessita del mateix aire, tu també estas dintre, però no es pot obligar a ningú a flotar, ni tan sols al mar. Sempre tan enfeinats com el sol que madura les conciències, aprenem a somiar en un món millor, però de que ens serveix somiar, si els somnis casi mai es compleixen? Desarmar móns com desarmar vides, són somnis que no es perfilen amb un sol gest. Jo he aprés a caminar i fa mal, per què vaig descalç. Però he aprés a caminar. La dictadura dels sentiments és implacable, la conquista dels somnis d'amor de l'altre sempre és un repta exitant, la traïció no és més que un somriure que disfraça la ràbia, les nits passen sense idees de com arribar al final del día, apoderant-se de subjectes que envíen paraules, que demanen amor a crits. Quant tot estigui dit, no caldrà atrevir-se a imaginar que la felicitat és simplement el peix més gran de l'oceà. Apaga el llum i espera, ara per tot el què no vaig dir enterraré les paraules i m'apoderaré del silenci. És la inseguritat la que uneix a les persones. No existeixen ni dies ni paraules perfectes, tan sols vides que es repeteixen. Tan se me'n fot que el sol amagui la seva mirada darrera les teulades del poble. Tan se me'n fot que el cel somii amb peixos que tan sols aconsegueix acariciar. Se me'n fot que l'amor resoni entre dos cossos que tan sols cerquen carn. Tot se me'n fot sempre i quant les teves mans segueixin construint núvols dins aquest cel blau.

Tot és tan previsible, encara que a vegades inclús arribi a agradar-me.

Adéu...

exist | 05 Juliol, 2005 11:14

Bon viatge titella del destí, avui marxaves i no s'ha acostat ningú a l'estació per dir-te adéu. Aquest dia no ès més gris perquè no s'anima a ploure...

demà ens anyoraràs, demà sirà tard per tots, però sobretot ho sirà per tu, i per les teves ganes de ser algú. Demà és massa alluny per poder-te ajudar, demà no hi siré, no hi seràs, no hi haurà ningú darrera la porta que se't tancarà i massa gent que farà força darrera la porta que mai se t'obrirà, demà pensaràs que podría pensar en tu, però sirà massa tard, perquè demà és massa lluny per recordar tot el què ens ha passat avui, perquè avui, el demà ja forma part del passat, i ningú pot provar que el què ja no existeix, hagi existit algún cop. Ni un reflex en el vidre del tren, ni un trist i homit mocador blanc a l'andana cridant adéu, ni una mà coneguda que es digni a abraçar-te, ni un amic, ni un company... ni la soletat. Un comiat amb gust a indiferència i adornat amb una abraçada als records que avui deixen de ser-ho. T'anyor més avui que no sé si ens tornarem veure. És com un mai més, i un mai més és tan fill de puta com una mort sense lloc dins l'eternitat...

Principis de finals

exist | 21 Juny, 2005 15:15

Avui torna prest, no em facis dormir sol molt de temps.

Quan arribis, no diguis res, tan sols despulle't i descriu el soroll del silenci, fins que poc a poc la nit s'empegueeixi de veure que ens estimam.


Demà quan surti el sol, marxa de presa i sense fer renou.

Aplega totes les teves coses, tenint compte de no deixar-te res que em pugui recordar a tu. No em miris abans de marxar, no em tapis, no m'acariciïs, no em diguis t'estim, no em facis cap petó. Surt de casa meva, surt de la meva vida i aquest cop, tanca la porta sense fer renou.


Passat demà no em saludaràs.

Quan ens vegem pel carrer canviarem d'acera, girarem el cap per evitar les nostres mirades, giraré a la cantonada més propera per assassinar la teva presència. Ens odiarem.


Després de molt de temps voldràs oblidar.

Passaràs per davant meu com si mai ens haguéssim conegut, em clavaràs una mirada superlativa i plena de despreci, evitaràs parlar de mi, però si algun cop et pregunten per mi, digués que et sona el meu nom, però que no se t'escapi mai, que un dia ens vam estimar.


Passaran els anys i els anys fugiran.

I al final sabràs, que despertar sense amor, és com despertar cada matí, amb una pistola dins la boca.



Deixau de Plorar!

exist | 31 Maig, 2005 19:46

Sé que mai ha estat fàcil despullar-se quan uns ulls estranys et miren, sé que no costa somiar amb el què un mai podrà tenir, sé que les paraules no serveixen per acostar els nostres sentiments, sé que és difícil que t'estimi la mateixa persona que tu estimes, sé que és difícil dir t'estim; a jo ningú m'ho ha dit mai, així hi tot: m'estim, amb una excepció... t'estim més a tu.


Deixau de plorar! Cridaven els guapos, però ells no sabien, que tan sols era una tècnica per poder tenir alguna possibilitat. Passada la nit, a l'arribada del sol, te'n adones, que els guapos són gilipolles, i no per l'insignificant fet de ser guapos, sinó perquè en el fons tenen tota la puta raó. Ploram perquè no ens queda res més, perquè el món ens desprecia, perquè la llei de'n Darwin encara té compassió de nosaltres, perquè algunes al·lotes s'atreviran a estimar-nos, perquè mai cap al·lota s'atrevirà a dir-ho, perquè quant les ganes d'estimar et sobrepassen, es converteixen en auto-odi, perquè sempre és massa tard per nosaltres, perquè no hi ha paraules per definir-ho, perquè tenim la nota dels aprovats amb la cara dels suspesos, perquè som la imatge del fracàs, perquè conduïm el carro de la desil·lusió, perquè duim ple el sac de la por, perquè anam agafats de la mà de la derrota, perquè l'oblid fot molt més que la mort, perquè quant tornem tenir una oportunitat no recordarem com es fa, perquè arribes a un punt en què ni les teves mans et saben masturbar, perquè quant ens adonem, tal volta serà massa tard per tornar intentar ser feliços amb algú.

El temps ho aconsegueix erosionar tot, inclús els records. D'aquí un temps no recordarem haver estat enamorats, d'aquí un temps no recordarem haver estimat, ni haver estat estimats, d'aquí un temps no recordarem d'on veníem, ni on anam, d'aquí un temps res valdrà tant la pena com deixar de recordar, (deixar d'existir). No trobam les paraules adequades, no hi ha paraules d'alegria, no hi ha missatges d'esperança, no hi ha ràbia, ni rancor, ni odi. La venjança és un trasto tan inútil, l'odi és una càrrega tan... innecessària com les ganes que tenim de ser estimats.

...per en Psychodelic-man.

La capsa

exist | 25 Maig, 2005 01:48

Avui que me n'he en recordat d'on tenia la capsa amagada, dessitjaria poder tenir el coratge suficient per poder-la obrir, agafar-la amb la mà que sempre he empleat per masturbar-me, col·locar-la a uns escassos centímetres de la meva boca, acariciar la seva fredor, notar la seva rigidesa entre les meves mans, allargar l'index fins arribar a l'extrem, no tenir por, recorre cada racó del seu cos lentament, amb una calma intranquil·la, respirar a fons per darrer cop i prémer el gallet amb seguretat per no tenir mai més por.
Hi ha matins que despertes amb la il·lusió d'haver despertat en un altre lloc, hi ha matins en que el sol enlluerna la teva consciencia, matins que comencen els capvespres, just després que el sol s'hagi post, hi ha alguns matins en que desitjaria no haver despertat mai per no haver de veure el desastre d'aquesta realitat. Però avui ja he obert els ulls, i m'hauré de fotre.
Al portal de casa hi ha un rodamóns, davant de casa hi ha unes oficines, i cada mati centenars d'empresaris encorbatats i secretaries rematades amb les darreres locions regeneradores es regalen una mala cara diferent, odien la seva feina, la seva oficina, el seu despatx, la seva cadira, el seu jefe, les vistes des d'aquell edifici, ho odien tant com s'odien a elles mateixes per no haver sabut xupar dignament la polla d'un gran empresari, que les hagués conduït cap una vida sense al·licients però plena de luxes, i un sofà de cuir blanc, i una cubertaria de marfil, i una serventa, i un llac en el jardí, i un armari gran, molt gran... immens, amb molts de vestits... i moltes sabates. Fantasies.
A primera hora del matí, encara es confonen els somnis amb la realitat, per això, encara pens que dorms amb mi. Prefereixo el teu tacte al del coixí fred. No tot es tant dolent, almenys ell segueix despertant amb mi cada matí.

Pensar; pensa a pensar. Pensaré en tu. Pensar o recordar? No aconsegueixo recordar on duc el tatuatge del teu nom. Sense les guies de les teves mans, el meu cos és un desert immens. Soc el meu propi desconegut. Els miralls em miren i no em reconeixen, tan sols el teus ulls em saben despullar com en aquelles pel·lícules antigues, en blanc i negre, ara l'erotisme descansa dins el forat del teu melic. Escriuré una carta sense direcció, l'enviaré; enlloc. Sé que un dia t'arribarà, perquè tu no ets aquí. No ets en lloc.

Un dia de pluja...

exist | 19 Maig, 2005 01:05

...fa poc ha deixat de ploure. Un dia de pluja.

Els núvols sen van t i m i d a m e n t...
..els carrers estan banyats i deserts.
...encara cauen 1 2 3 4 gotes d'una vella teulada.
Avui es respira el silenci...
...i es pot palpar el sabor de l'homitat.

(Llum!) És tan trist aquest dia
...que ni les oronelles s'han possat als filats.

Esperarem de braços creuats...
...que ens tornin el Sol
però quant ens adonem que no n'hi ha cap més...
no valdrà la pena atravir-se a imaginar...

que la felicitat no és més que...
...el peix més gran de l'oceà.

Demà, tal volta... tornarà ploure.


«Anterior   1 2 3 4 5 6
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS