EXIsT

Deixar de somiar que t'aixeques, per aixecar-te de la sorra calenta d'aquella platja on van a morir totes les onades que es puguin dibuixar, i començar a caminar amb les ganes i la il·lusió intactes d'una joventut torrada d'horabaixes a fora vila entre camps de blats on hi podia navegar hores i hores damunt una barqueta de paper de diari passat. Caminar damunt catifes de vidres de finestres que s'han romput i de botelles de sentiments destilats que s'han trencat amb el camí, caminar amb el cap baix mirant uns peus deserts de tacte i malferits, desfer-se de tot allò que no cal carregar, viure oblidant el que sempre hauria de poder recordar, recollir gotetes d'un líquid anomenat tristesa i fer-ne licor de nits de gateres solitaries. Viure amb l'essència de la perdua constant, anar morint amb les ganes de viure, ser conscient del desig que inunda aquells sentiments suïcides, i tornar aixecar el cap, per després de tot trobar una veu que et xiuxiuege darrera l'orella que has perdut l'estigma de superació.