jo contra jo
Mutis
exist | 25 Novembre, 2006 21:52
A vegades tan lluny d'aquí on ets hi ha un petit llumet que parpelleja el teu nom escrit dins la fosca d'aquest no res. A vegades hi ha alguna llàgrima que es decideix a regalimar per les galtes de la vergonya fins que esclata damunt aquest paper i em deixa penyora per començar a escriure alguna cosa. A vegades me passa que t'estim i veig davant jo com creixen camps plens d'esbarzers que es mengen la platja de rostoll de ca teva. A vegades me passa que de sobte em despert i no record el nom d'aquella que dorm al meu costat. A vegades me passa que call perquè tenc por que m'escoltis amagada darrera sa porta. A vegades fem "mutis" perquè no estem tristos ni alegres, no ens estimen ni estimam, no sofrim ni patim, no perdem però no jugam. A vegades m'estim més deixar el silenci buit d'imperfeccions plenes de faltes d'ortografia. A vegades sssssshhh...!!!
em passa que el silenci s'esqueixa dins les venes i tenc por que la ferida cicatritzi i quedi allà... mort, engrunat entre la pell i l'aire
hi ha vegades infinites, en que perdem la noció del temps mentres miram al fons del camí ja fet, per arribar a la conclusió de que quan el llumet s'apaga, després d'un temps a les fosques, lo millor és cremar un altre mistro...
...per cremar el rostoll. Escolta com pren...
...i ho faré. Encendré un altre mistro, i un altre i un altre i un altre... jo no tenc POR però si que tenc encara moltes capses de mistros. Gracies "2?"
de res exist...
esper que cremis, i ballis al ritme de les flames...
sense màscares ni vestits, només una forca ben carregada de pòlvora.
de res exist...
esper que cremis, i ballis al ritme de les flames...
sense màscares ni vestits, només una forca ben carregada de pòlvora.
Y es que en ocasiones todo sobra demasiado hondo.
Todo resulta falto de palabras legibles.
Ausencias llenas de vacíos con nombre propio.
A veces, sólo a veces... la añoranza enmudece los silencios.
Oh! Mi valeroso caballero del negro corcel,
negro como el cielo en una noche cerrada de invierno.
Negro como el más mudo rincón de vuestra intrínseca alma.
Voliví mi cabeza y vos a mi lado ya no estabais.
¿Dónde descansan ahora vuestros pesados recuerdos?
Rozabais las texturas,
acortabais las mañanas al atardecer,
con de tus palabras: el despertar,
con de tus miradas escondidas,
tras el rostro de vuestros ojos.
Ahora quedan cuadros en blanco,
sabanas manchadas de vuestros sueños
almohadas que conservan nuestros suspiros.
descansando el tacto de vuestra sinceridad.
Un impostor ha tomado vuestro lecho
y cada noche vuelvo a no reconocerte.
¿Quien es ese vil mortal
que ha osado robar vuestra esencia?
Vuestras ansias de abrumar mi ser
se encierran como mensajes opacos
como fingir reencuentros,
desplazarse infinitas millas al centro,
como la música, o el tiempo,
o el ritmo del conjunto,
como arte puro.
Quisiera llegar a acariciar tu boca
y al mirarme al espejo
recojo las letras desprendidas
de mis asfixiantes sueños.
Yo no sabía que el techo
podía descender,
cual verdugo.
Gritos mudos claman por nuestro reencuentro.