Administrar

a la punta dels dits

CP:

exist | 04 Gener, 2007 03:02

Imperis de poemes condemnats a la derrota abans de la lluita.
Sense voler, jo he aprés a no estimar-me més del què és necessari.
Mai m'ha acabat de matar aquella punxada a la pitera, tampoc mai ha deixat de fer sang.
Mil sis-cents vuit rentats damunt aquests texans i encara no han fuit
les taques carabasses d'aquell horabaixa a Cala Carbó.
Totes les cartes marítimes tenen equivocada la situació, el rumb, els plaers de la teva platja.
Ja duim massa dies amb aquest cel gris, no atura de ploure.
S'escampa el color de la por, demà me fa mal i al final no te'n vas.
Sempre hi ha un dematí següent. Jo ho esper.

M'ha tornat mirar com un estrany enmig de tots.
Els seus ulls amagaven secrets darrera les pipelles.
Bona nit i s'ha girat ... (punts suspensius)
No fa falta que t'amaguis del pup-pup que tens davall la pitera.
Girasols a nes corral de ca teva que em giren els dies.
Un dia que m'aturis mirem als ulls i diguem tot el què mai has pogut.
No vull més sal d'aquesta platja si no la puc llepar tota de sa teva pell.
He naufragat a una illa de llum, un altre cop: els teus ulls.

RCè

Comentaris

  1. naufrags en la foscor

    ...i és un despertar constant, que me deixa desplegar ses ales, pero abans de que les pugui fer servir ja me les ha teat una vegada mes, com cada damatí, i una altre vegada se fa de nit, i tots és un somni oscur on els sentiments permeneixen sumergits en el soterrani del teu llit, i de vegades em deixes una espelma per que hi pugui guaitar, massa escales per arribar al fons i el damatí ja torna a ser aquí...

    venus | 19/01/2007, 14:16
Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS