Administrar

a la punta dels dits

Sense paraules...

exist | 04 Setembre, 2005 04:59

Mai va ser fàcil trobar les paraules adequades, despullar-me, fugir de totes les veritats absolutes, aprendre a caminar, digerir cada paraula que em fermava al terra, volar i somiar i tot dins una mateixa nit.

Ara tenc que amagar els meus darrers cent crits i tancar aquesta porta per on entra el fred d'un sol cop. No tenc mans amb les que abraçar-te, ja no et puc parlar d'amor, els muts no canten, el silenci ho erosiona tot, inclús els records, les lletres d'aquelles cançons han quedat esteses al terrat, amb els llençols blancs de quant dormíem junts. La darrera nit et vares oblidar d'aplegar-los i ara pengen a pocs centímetres d'un cel, que somia amb peixos de colors, que tan sols aconsegueix acariciar. Despertes un matí qualsevol i t'anadones que l'aigua ens arriba al coll i esta a punt de ploure, es desgasten les idees, es desgasten les paraules, es disfracen els records, s'apaguen els colors, es desborden els teus dessitjos sobre la taula, es sostenen els cossos, es condensen les idees, s'ofeguen les paraules, es perverteixen els records i els somnis rellisquen lentament cap a la por. El tamany de la veritat, no és més que el tamany del teu dolor, però soc jo qui segueix cercant aire dins aquest mar de gent, que necessita del mateix aire, tu també estas dintre, però no es pot obligar a ningú a flotar, ni tan sols al mar. Sempre tan enfeinats com el sol que madura les conciències, aprenem a somiar en un món millor, però de que ens serveix somiar, si els somnis casi mai es compleixen? Desarmar móns com desarmar vides, són somnis que no es perfilen amb un sol gest. Jo he aprés a caminar i fa mal, per què vaig descalç. Però he aprés a caminar. La dictadura dels sentiments és implacable, la conquista dels somnis d'amor de l'altre sempre és un repta exitant, la traïció no és més que un somriure que disfraça la ràbia, les nits passen sense idees de com arribar al final del día, apoderant-se de subjectes que envíen paraules, que demanen amor a crits. Quant tot estigui dit, no caldrà atrevir-se a imaginar que la felicitat és simplement el peix més gran de l'oceà. Apaga el llum i espera, ara per tot el què no vaig dir enterraré les paraules i m'apoderaré del silenci. És la inseguritat la que uneix a les persones. No existeixen ni dies ni paraules perfectes, tan sols vides que es repeteixen. Tan se me'n fot que el sol amagui la seva mirada darrera les teulades del poble. Tan se me'n fot que el cel somii amb peixos que tan sols aconsegueix acariciar. Se me'n fot que l'amor resoni entre dos cossos que tan sols cerquen carn. Tot se me'n fot sempre i quant les teves mans segueixin construint núvols dins aquest cel blau.

Tot és tan previsible, encara que a vegades inclús arribi a agradar-me.

Comentaris

Afegeix un comentari
ATENCIÓ: no es permet escriure http als comentaris.
 
Powered by Life Type - Design by BalearWeb - Accessible and Valid XHTML 1.0 Strict and CSS